Enguany se'ns presenta un cop més l'oportunitat de commemorar l'Onze de Setembre, data que representa la trista història de sotmetiment que viu el nostre poble. És per això que la Diada només pot cobrar sentit en un tarannà plenament reivindicatiu, altrament quina contradicció més flagrant!: no és molt usual que ningú celebri les seves desgràcies. Però quan la paradoxa forma part del dia a dia, les situacions contradictòries es relativitzen fins al punt d'esdevenir normals, i si no, com s'explica que qualsevol insigne representant del centralisme espanyol impunement faci homenatge a en Casanovas? i temps al temps que no ho faci un Borbó!. La Diada, doncs, pateix un buidatge de contingut com moltes altres manifestació de les nostres demandes nacionals i socials convertides sovint en meres expressions pseudo-folklòriques, cíviques en diuen ara. És des de la perspectiva de l' oficialitat vigent que es vol minimitzar i reduir la voluntat col·lectiva d'existir com a poble, d'afeblir al màxim els punts de referència identitaris : llengua, cultura, integració social i territorial entre altres, perquè aquesta és l'única manera de frenar i impossibilitar qualsevol procés d'autodeterminació, és a dir: de definir-nos col·lectivament com a nació i posteriorment decidir el nostre destí. Així doncs, mentre la dreta nacionalista argumenta que la reivindicació nacional pura i dura ja no ven i cedeix impunement a les pressions centralistes del seus aliats a Madrid, tot planificant una política de mínims i d'autocomplaença, la socialdemocràcia, erigint-se com a hereva acomplexada de l'Assemblea de Catalunya (?) en motiu de les properes eleccions autonòmiques divaga en la més absoluta desorientació i incoherència.
Davant aquesta situació que no afavoreix els interessos comuns dels PPCC l'esquerra independentista ha d'anar prenent posicions de cara a bastir un projecte que intenti donar resposta als dèficits que el marc polític actual ofereix. I la resposta ja s'està donant, encara que de manera sectorial, en el munt de col·lectius que dia a dia treballen o van sorgint arreu del país amb la voluntat de lluitar des de l'àmbit més immediat i quotidià pel projecte més ampli que ha de representar l'independentisme: casals i ateneus, associacions i blocs d'estudiants, coordinadores per la llengua, solidaritat internacional o feina sindical, passant per l'ecologia, la lluita contra l'especulació i la desigualtat, o la feina municipal. Un conjunt de sensibilitats i dinàmiques diverses que ofereixen al moviment la possibilitat cobrir un bast espai no solament polític sinó sovint també geogràfic, alhora que han estat indispensables per a la supervivència de l'espai sociològic que l'independentisme encara avui manté, malgrat que difícilment constatable per la mateixa dispersió que la dinàmica porta, per la manca d'integració i visió de conjunt que encara avui pateix el moviment . És per això que cal aplaudir l'esforç de tots en planificar un onze unitari i en el qual aquests col·lectius hi tinguin una presència al marge de les organitzacions. I és també un moment de responsabilitat per part d'aquestes darreres el superar velles reticències i tics (que paradoxalment tothom esgrimeix com a superats) i encetar aquest procés de confluència, de debat i de coordinació, tant necessari com desitjat que a hores d'ara no pot ser res més el reflex de l'anàlisi de la realitat i el símptoma de maduresa política que hem d'exigir al conglomerat de l'esquerra independentista. I exigir-nos-lo totes i tots.
Plana inicial del número 16 de l'Insurgent.