De l'anàlisi dels resultats electorals del passat 13-J al País Valencià, en podem treure algunes primeres conclusions forçosament negatives. El PP ha aconseguit un avantatge més còmode encara del que tenia fa quatre anys a les Corts Valencianes i assoleix la majoria absoluta (passa de 42 diputats a 49, per 35 el PSOE, que en tenia 32, i 5 EUPV, que en tenia 10). Aquesta tendència de vot, ja de per si preocupant, és encara més alarmant si tenim en compte que el PP ha aturat la seva progressió en el conjunt de l'estat. El País Valencià és, doncs, ara per ara, un dels bastions de l'espanyolisme conservador, gràcies al qual Eduardo Zaplana s'està catapultant com un líder més enllà dels límits del territori que governa. És molt trist observar que el vot valencià té el mateix comportament que el de Madrid, Castella-Lleó o Múrcia. Als anys vuitanta, com en aquestes comunitats, al País Valencià hi manaven els socialistes i les "capitals de província" eren també del PSOE (qui se'n recorda de Joan Lerma, Clementina Ródenas o Àngel Luna?). Durant aquesta dècada, el vot ha canviat de color. Avui, les ciutats d'Alacant, València i Castelló -i la majoria de municipis importants, llevat d'Elx- són en mans del PP, i el Parlament valencià també. Però ara i adés, hi ha un denominador comú: el País Valencià vota allò més votat a Espanya amb una vehemència major. Per tant, una primera conclusió ens fa veure que el vot és majoritàriament en clau espanyola i espanyolista, fins i tot en municipals i autonòmiques. L'autoodi empeny molts valencians a ser més espanyols que ningú.
El segon fet destacable és que el Bloc Nacionalista Valencià (BNV), una vegada més, no ha arribat al 5% mínim que estableix l'Estatut de Benicàssim per entrar a la Cambra valenciana (s'ha quedat en el 4,63%, 105.000vots), i això que la conjuntura era immillorable: acord amb Els Verds, un PSOE dividit i sense cap de llista a dos mesos de les eleccions, escissió al si d'Esquerra Unida, majoria absoluta del PP garantida d'antuvi i, consegüentment, inexistència de vot útil...És cert que a nivell municipal, el BNV ha experimentat un impuls generalitzat (en el conjunt del País Valencià, el percentatge de vot municipal nacionalista sobrepassa el 6%), però també en aquest aspecte s'hi poden fer objeccions. Les "places fortes" han fet figa. Per exemple, Dénia, on el BNV ha deixat de ser la llista més votada; l'única capital de comarca valenciana amb govern nacionalista passarà a mans del PP. I les comarques veïnes de la Ribera i la Safor no han augmentat el vot al BNV, ans al contrari, hi ha alguns retrocessos remarcables (Alzira, Carlet). I aquí ve la segona conclusió: el BNV continua sense ser capaç de recollir el suport de milers de persones que hi coincideixen políticament, però que o bé es queden a casa o bé, encara pitjor, opten per altres opcions. Sens dubte, l'elecció de Pere Mayor com a nou/vell cap de llista ha perjudicat les seves perspectives de vot. No es pot presentar un projecte renovat i il·lusionador amb la mateixa cara de derrota de les tres darreres convocatòries.
I en tercer lloc, més que una conclusió, una clarificació. Unió Valenciana ha desaparegut de les Corts Valencianes i ni tan sols ha tret representació a l'Ajuntament de València. Un certificat de defunció que ens demostra el que ja sabíem, que la dreta local va atiar el fenomen de l'anticatalanisme -encarnat en UV- per impedir que la transició fos tota un altra i que el País Valencià arribés a uns acords molt mínims sobre la seva realitat nacional -com va passar al Principat i, en menor mesura, a les Illes-. Acceptar, per exemple, la unitat de la llengua i la bandera quatribarrada hauria obert una porta, ni que fos de resquitllada, a un futur reunificat. El País Valencià va ser la principal víctima de la transició, i el Principat va accedir-hi de grat a canvi d'una falsa normalitat que aviat li passarà factura (11 poden més que 6). Avui, l'anticatalanisme es troba tan empeltat en les institucions valencianes, en les lleis i en l'Estatut i la Constitució -que també prohibeix la nostra unitat nacional-, que ja no cal que UV continuï fent el seu paper. PP, PSOE i fins i tot EU l'han assumit perfectament.
En veient aquest panorama, algú pot pensar que les manifestacions del 25 d'Abril o del 9 d'Octubre són un miratge. I en certa manera sí que ho són perquè demostren que no hi ha organització. El Bloc Jaume I vol omplir un buit en aquest sentit, però no és suficient. I aquesta mancança és general, si fa no fa, a tota la nació. Podem estar contents de comprovar any rere any que hi ha milers de valencianes i valencians -sobretot joves-, i de catalans en general, que aspiren a uns Països Catalans reunificats, independents i socialment justos. Però sense organització, sense societat civil, sense referents nacionals, sense mitjans de comunicació, etc., de poc serveix exhibir-se un parell de vegades a l'any. No voldria ser pessimista. Paradoxalment, en aquests moments hi ha més valencianes i valencians que mai que se senten ciutadans dels Països Catalans. Que això no hagi tingut fins avui conseqüències electorals positives no ens ha d'estranyar perquè per recollir cal sembrar. I fins ara hem assaonat la terra, però no l'hem sembrat. La diferència entre el País Valencià i la resta del país és que ens mostra la crua realitat d'una societat desestructurada, idiotitzada i alienada nacionalment, tal com és, sense maquillatges. Al Principat vivim en una realitat enganyosa: el vot de CIU i ERC ens fa creure la teoria de l'"oasi nacionalista", i és mentida. A les Illes, la unitat de les forces a l'esquerra del PP, equilibra el poder en algunes administracions, però els conservadors freguen la majoria absoluta i el vot no sucursalista (UM i PSM) no arriba ni al 20%. I així vivim pendents de les conjuntures.
Aquesta situació només es capgira des de baix. És per això que els i les independentistes tenim la responsabilitat d'impulsar els moviments de base, els casals i ateneus, les experiències locals i comarcals, que n'hi ha i de bones. I organitzar-nos. Sense pressa, per no posar els bous davant del carro. A partir d'aquí, començarem a fer via, també electoralment si cal. Per bé o per mal és, un cop més, la lliçó del País Valencià.
Segons rumors de darrera hora sembla que l’estat francès podria no signar l’anomenada Carta Europea de les Llengües Regionals i Minoritàries. Malgrat la lectura restrictiva que s’havia fet en un primer moment, a propòsit de la constitucionalitat de la ratificació, sembla que finalment no es podran conjuminar la protecció de les anomenades “llengües minoritàries” i l’article segon de la constitució francesa que declara que el francès és l’ única llengua de la república.
La CAL de Sants escalfa motors. Segons ens ha informat l’assemblea local de la CAL els preparatius pel Correllengua d’enguany ja s’han endegat. La data prevista semblà que serà el dissabte 2 d’octubre. Entre d’altres activitats previstes la CAL ha iniciat una campanya de recollida de llibres de lectura i material didàctic entre les escoles del barri que es destinarà a “la bressola” de Catalunya nord.
El dimecres 26 de maig tingué lloc al Casal la presentació de l’editorial ”La mata de jonc”. L’acte, organitzat conjuntament amb la gent de “La Burxa”, aplegà a una quarantena de persones i serví tant per debatre el tema de la contrainformació en general com per presentar els dos primers volums de la nova editorial, Parla Terra Lliure, i Tornen els grisos. Des del Casal no cal dir que saludem i encoratgem iniciatives d’aquesta mena, necessàries en uns moments on tot el que s’aparta de l’anomenat “pensament únic” és automàticament criminalitzat.
Almadrava rock’99. El proper 31 de juliol tindrà lloc a Els Poblets l’edició d’enguany d’aquesta convocatòria. D’entre les actuacions previstes destacarem els “Sant Gatxo”, “Obrint Pas”o la “Ska Band Malajunça”. No hi falteu!!
Plana inicial del número 15 de l'Insurgent.