El passat diumenge 13 de juny se celebrà el que alguns anomenen la “gran festa de la Democràcia”, és a dir, van haver-hi eleccions als municipis, al parlament europeu i a alguns indrets dels PPCC també autonòmiques. Però el que potser no sabíem era que en plena ressaca postelectoral, mentre els uns exhibien clamoroses victòries i altres justificaven derrotes, n’hi havia una altra, de festa, però aquesta, sorpresa: la dels desallotjaments. No ens podem queixar; sarau en va haver-hi a dojo, tres desallotjaments en dos dies (Sants, Terrassa i Sant Andreu), amb tot el que això comporta de detencions i violència policial. Hem tornat, doncs, a la normalitat; ara ja no cal mantenir les aparences: el món meravellós promès fa dos dies s’esvaeix en l’habitual ball de bastons per als insurgents.
Després de més de vint anys d’aquesta mena de democràcia d’aparences el poble passa factura amb un elevat índex d’abstenció, al voltant del 50 % als PPCC. Ni el sistema ni els seus representants ofereixen cap mena de credibilitat a bona part de la població, fet que a hores d’ara s’intenta ocultar o llevar-li la transcendència que hauria de tenir. Ara, que és l’endemà de les eleccions, a l’egocentrisme polític no l’interessa reflexionar sobre el munt de gent que no veu en la participació una manera d’incidir en la societat sinó una mera instrumentalització per a perpetuar l’establert sense cap possibilitat de canviar res. Ara bé, el panorama canvia sensiblement en aquells indrets on hi ha opcions rupturistes o com a mínim que són capaces de plantejar alternatives viables al panorama polític. Bons exemples d’això ho han estat el BNG a Galícia, que ha sabut plasmar políticament una opció independentista i inequívocament d’esquerres en un marc històricament sotmès a la bicefàlia dels dos grans partits estatals o EH que en aquests darrers mesos ha capgirat el panorama polític a Euskal Herria, tot passant d’una actitud resistencialista a liderar l’opció nacionalista, alhora que consolida la seva força en el camp municipal (a Iruña, per exemple, han passat de cinquena a segona força) i “autonòmic” (Nafarroa, on han passat d’un 9 al 16% esdevenint la 3ª força ) Projectes que no solament han estat recolzats dins els seus respectius àmbits sinó que han sabut recollir el vot solidari i internacionalista d’altres nacions; d’aquesta manera es justifiquen els més de 20.000 vots que ha rebut la coalició basca arreu dels PPCC i especialment de les comarques barcelonines (12.000 aprox. 527 dels quals a la vila de Sants) i que els ha permès obtenir un escó al desacreditat Parlament europeu. Un fet que desmenteix les declaracions del Colom que a l’hora d’explicar el fracàs electoral del PI(lar Rahola) al·ludeix a una manca d’interès de la societat catalana pel projecte independentista. La manca d’interès, pensem nosaltres, rau en el seu propi projecte, ja que l'independentisme al Principat i les Illes avui malda per trobar un espai propi mentre es canalitza a través d’opcions locals, de l’abstenció o el vot solidari, a diferència del que pot donar-se al País Valencià on intenta vertebrar-se a l’entorn del projecte del Bloc.
En aquest sentit les expectatives del Bloc d’assolir representació al govern regional no s’han acomplert tot quedant-se a nou mil vots d’assolir l’esmentada representació, però el percentatge de vots continua a l’alça i en un futur immediat totes i tots esperem que l’objectiu s’acompleixi. Així ho demostren el resultats a nivell municipal assolint 218 regidors a 110 municipis. A les Illes el més destacable és la pèrdua de la majoria absoluta del PP tant al Parlament com als Consells insulars, i, a nivell municipal, el creixement del PSM en el percentatge de vots que s’ha traduït en un augment de regidors, concretament 112 a totes les Illes, a banda del bon funcionament del Pacte de Progrés que ha obtingut majoria a Eivissa i altres coalicions locals progressistes. Pel que fa al Principat, el funcionament de les CUPs locals ha esta irregular i els resultats han estat condicionats a les diferents aliances amb altres forces. De fet només a un dels municipis, a l’incombustible Arbúcies, s’ha obtingut l’alcaldia (6 regidors), mentre que s’han obtingut regidors a Mura (1), Biosca (2), Torà (3), St. Pere de Ribes (7) que ha perdut la majoria i Sabadell (10) que es presentaven en la coalició EPS (olivera). S’ha perdut la representació a Valls, Navarcles i Manresa. Pel que fa a ERC cal constatar l’augment de la seva força tant en nombre de vots com en representació obtenint 23 alcaldies, 14 poblacions amb majoria relativa i un total de 672 regidors, esdevenint la tercera força municipal al Principat, tot i que en ciutats com Barcelona s’ha beneficiat del baix índex de participació (malgrat perdre més de 1000 vots ha guanyat un regidor). Una força no gens menyspreable, que podria esdevenir una eina transformadora si anés acompanyada d’un projecte seriós i mínimament creïble, si sabés encaixar amb els sectors més dinàmics i compromesos.
Com a conclusió no podem deixar de congratular-nos del fet que l’esquerra independentista encara té un lloc en el marc polític dels Països Catalans dispersa entre opcions “regionals”, locals i solidaries que ens ajuden com a mínim a quantificar en nombre l’abast d’aquest moviment, malgrat que l’opció abstencionista sigui difícil de quantificar. Però els projectes que de mica en mica van consolidant-se, segueixen manifestant la incapacitat d’articular una proposta d’abast nacional. De moment la lluita es centra per l’assoliment d’un espai institucional propi sense gaire més ambició. Des d’aquí emplacem a tothom a seguir intentant-ho des d’aquesta perspectiva que és l’única que a la llarga ens permetrà decidir per nosaltres mateixos, tot engegant el tant anomenat procés d’autodeterminació.
Plana inicial del número 15 de l'Insurgent.