Durant molts anys, abans que Sants tinguès un mercat fixe, els venedors del barri es podien trobar al llarg del carrer Sant Crist, que era una de les principals vies del municipi, el camí reial. Però aquest petit mercat improvisat es va quedar petit quan, fruit de l’arribada de les fàbriques, Sants va multiplicar la seva població.

Pocs anys després de la posada en funcionament del Vapor Vell i de l’Espanya Industrial Sants va tenir el seu primer mercat. Aquest primer mercat es va situar a la plaça Osca, que tot just començava a urbanitzar-se per acollir la primera immigració de Sants.

L’any 1864 al mercat de la plaça Osca es va inaugurar un cobert metàl•lic permanent. El mercat creixia, arribant a la xifra de 543 parades als primers anys  del segle XX. En aquell moment el Mercat de Sants era un dels mercats més grans de la ciutat de Barcelona, superat tan sols pels grans mercats de centre de la ciutat.

Aviat el mercat es va quedar petit i la seva activitat, que s’estenia per tots els carrers dels voltants, va començar a resultar molt molesta. Així l’any 1892 seixanta-cinc veïns van demanar a l’Ajuntament de Sants que comprés uns terrenys a l’Hort Nou, on hi havia un mas i uns safarejos. Finalment l’ajuntament santsenc va comprar adquirir els terrenys i va encarregar un projecte a l’arquitecte municipal, Jaume Gustà i Bondia, autor d’alguns dels edificis municipals de Sants, com l’Alcaldia o el Cementiri.

Però l’any 1897 Sants va ser agregat a Barcelona i els plans de l’antic ajuntament santsenc, que de fet estaven aturats, no es van realitzar mai. El consistori barceloní va encarregar un nou projecte, en aquest cas a Pere Falqués i Urpí. Tot aquest canvi de projectes i els tramits administratius posteriors van fer endarrerir l’inici de les obres.

Durant un llarg periode de temps els veins del barri van seguir patint els inconvenients del mercat de la Plaça Osca, fins que finalment l’any 1913 l’alcalde de Barcelona va inaugurar el nou mercat.

Els santsencs que van assistir a la inauguració van descobrir un edifici d’inspiració modernista, rectangular, d’estructura metàl•lica i tancament d’obra vista, amb la teulada i façana de ceràmica i maó. A les portes del mercat també es van incorporar uns grans escuts de la ciutat que recordaven a tothom que ja no eren un poble independent, sinó un barri més de Barcelona.

Avui, noranta-sis anys després de la inauguració el Mercat haurà d’afrontar noves etapes de provisionalitat amb la incertessa de saber com serà quan es tornin a obrir les seves portes. De moment, potser el millor sigui fer una darrera volta pel seu interior i recordar-lo tal i com és ara.

L’onze d’abril de 1848 moltes de les campanes del pla de Barcelona tocaven a sometent. Francesc Caparrà, Francesc Solà, Bernat Capdevila i Joan Cros, algunes de les persones amb més poder al municipi de Sants havien estat segrestades per un grup de desconeguts. Aviat varen sortir diversos grups de mossos d’esquadra i de guàrdies civils, dirigits pel comissari Josep Nicasi Milà i s’iniciaren els escorcolls a diverses cases de Sants i Gràcia, en un primer moment sense cap resultat.

El cas va estar de seguida en boca de tothom i als diaris van començar a apareixer testimonis de gent que assegurava que coneixia als segrestadors. Fou així com es van trobar les primeres pistes. Un dels clients del cafè on s’havia produit el segrest va comentar que creia haver vist a un dels segrestadors a un domicili al carrer de’n Guàrdia de Barcelona. Aquest carrer, segons recull Joan Amades, ja era conegut com el “carrer de les conspiracions” i segons sembla era on es reunia la plana major del moviment carlista durant la guerra dels Matiners.

Aviat es va registrar una casa al número 65 de Sants, llogada a nom de Benet Roure, on es van trobar cartutxus i documentació. Les peces començaven a encaixar. Es va detenir la dona del tal Benet Roure però aquesta ho negà tot. Fou un nen petit de 7 anys, fill d’un dels segrestadors, l’Esteve Surroca, el que va explicar a les autoritats les primeres pistes importants. Benet Roure fou detingut i es va descobrir el veritable nom de Esteve Surroca, Jaume Batlle.

Els captius foren trets de la mina on els havien amagat i recorrent part del camí descalços i amb els ulls embenats foren portats a una masia de Badalona. Els baixaren a un pou i els ficaren a una cova semblant a un forn on hi van estar uns quants dies. Alla, per fi, els segrestadors van indicar la quantitat que volien pel rescat, set mil unces en total,  dues mil a Francesc Solà, a Bernat Capdevila i a Joan Cros i mil a Francesc Caparrà. Però segons recull en Cros a les seves posteriors memories els segrestats es rigueren d’aquelles pretensions i varen oferir cent unces en Cros, cinquanta en Solà, vint-i-cinc en Capdevila i vint en Caparrà. Allò pel que es veu va enutjar molt al capitost dels bandits, que no va tornar a negociar. Els segrestats van oferir llavors cinc-centes unces, que els segrestadors van acabar acceptant a contracor. Els varen entregar plecs de paper i estris per escriure i els varen demanar que fessin les notes per als familiars, demanant els calers i amb les instruccions per fer el pagament.

L’any 1848 al poble de Sants es va produir un fet sobre el qual es parlaria molt, el conegut com el segrest del lladres del pou. Mentre Sants creixia amb les noves industries, passant dels 4026 habitants que tenia el 1846 als 6364 que tindria el 1851, a Catalunya es lliurava la Segona Guerra Carlina, també coneguda com la Guerra dels Matiners. Algunes partides carlines recorrien Catalunya i els segrestos i d’altres actes violents eren força habituals.

El vespre del 10 d’abril del 1848, es reunien al cafè de Can Baldiri, al número 8 del Camí Ral a Sants, algunes de les persones més adinerades del poble per petar la xerradar i fer jugar a la botifarra. De cop i volta, sorprenent a tothom, van entrar al local uns set homes armats i, segons algunes fonts, disfressats de mossos d’esquadra. Els desconeguts van parlar amb l’amo del local, Baldiri Gené i van cridar a Francesc Caparrà (que era revenedor de gra i alcalde del poble), Francesc Solà, Bernat Capdevila (industrial), Joan Cros (industrial dedicat a l’industria química), explicant que el governador havia manat que els anessin a buscar.

En sortir al carrer els detinguts es van trobar amb un escamot d’homes armats i amb d’altres repartits pel carrer fent de sentinelles. Tots es van agrupar i marxaren pels carrers. De camí es varen trobar amb Domènec Rossell, el dependent d’una fàbrica. Aquest, en veure la situació va decidir intervenir en favor dels presos i per aquest motiu els homes armats van decidir detenir-lo també.

Tota la comitiva va seguir, vorejant l’Espanya Industrial, que encara no havia estat inaugurada oficialment, i seguiren per torrents i senders desconeguts fins al terme de Sant Gervasi de Cassoles. Pel camí, segons va narrar posteriorment el propi Cros van trobar diversos sentinelles conxorxats amb els segrestadors. Van travessar Vallcarca, la Mare de Déu del Coll i Horta fins creuar el Besòs per Santa Coloma. En aquell moment, enmig d’un tram costerut, un dels segrestats, en Bernat Capdevila, no pogué seguir caminant i va caure. La resta foren obligats a seguir caminant i tots van temer que l’haguessin mort. Seguiren caminant fins a la mina de Can Tàpies, on un paisà els va obrir la porta, i després de caminar un quart d’hora varen retrobar a en Bernat Capdevila. La comitiva es va aturar en aquell punt i varen restar vint-i-vuit hores a la foscor de la mina sense menjar més que algunes presses de xocolata. Als pobles es tocava a sometent i començava la recerca.

Sovint les petites històries quotidianes dels barris, les que passen desapercebudes a l’història escrita, es veuen reflectides a les frases fetes o a les dites populars.

En aquest racó, que ha anat tractan aspectes molt diversos de l’història santsenca, ja hem pogut veure com l’origen d’algunes d’aquestes frases fetes es troben a histories concretes i sovint peculiars. Un exemple molt clar és el del cas de Nicasi Unceti, el guaridor de Sants, que convocant a tots els malalts de Catalunya al barri prometent guarir-los va originar la frase feta: Esguerrats cap a Sants.

Però sobre la dita que vull parlar avui no és aquesta, sinó una altra que també ens parla de Sants i que gràcies al fet que fou recollida per Joan Amades ha arribat als nostres dies, ja que s’ha fet fonedisa, quasi totalment, a la cultura popular, A Sants lladres, marxants i esgarrapacristos. Aquesta dita, que certament no deixa en molt bona posició al nostre barri, a l’época es podia escoltar de formes diferents: A Sants pobres i marxants i la meitat lladres o A Sants pobres i amargants, l’una meitat lladres i l’altra meitat esgarrapacristos.

Per una banda podem veure com totes aquestes dites coincideixen en destacar la pobresa i la marginalitat del Sants de l’época. Això no és estrany sí recordem que estan parlant d’un barri industrial que en poc temps ha crescut desmesuradament i on les condicions socials dels obrers són deplorables. En alguna d’elles també es destaca l’incipient comerç que s’està establint al barri, recordem que durant llargs anys a Barcelona es va fer servir la dita “Sants és andorra”, referint-se als millors preus que la gent podia trobar en comparació al centre de la ciutat.

Però l’expressió que més crida l’atenció és la de esgarrapacristos. En un barri que ha viscut en diversos moments la crema de l’esglesia hom podria creure que aquesta expressió tenia quelcom d’anticlerical. Però és el propi Joan Amades qui recull l’origen d’aquest terme.

Pel que es veu un any durant la festa major la parroquia va voler estrenar una imatge d’un sant Crist. Però aquesta es va demanar a l’artesà a correcuita i aquest la va lliurar acabada de pintar. Tement que els fidels en anar-la a besar s’embrutessin els llavis van voler eixugar-la amb una manta de llana, amb la qual cosa el borrisol es va enganxar per tota l’imatge deixant-la tota peluda. Sense saber com resoldre la situació van redactar un ban cridant als santsencs a esgarrapar el borrisol al cristo.

L’any 1971 unes fortes tempestes van produir greus inundacions als carrers de la Bordeta. Aquest fet, que era bastant habitual al barri, en aquest moment va tenir una especial virulencia. Les inundacions van originar problemes i desperfectes diversos, alguns de molt greus, com explicarem més ampliament endavant. En aquell moment el xàfeg va afectar fins i tot el jardí d’Amadeu Oller, capellà de Sant Medir.

El problema més greu, en aquest moment, va afectar al col•lector del carrer Parcerises on, per les obres del primer Cinturó, s'havia obert una rasa des de feia temps. L'aigua dels xàfecs hi va entrar de forma constant, començant a arrossegar els vehicles i d’altres objectes cap a dins. En total hi acabarien malmesos uns 21 vehicles.

Les aigües també s'escamparien pel camí de la Cadena, que començava al punt on hi havia la rasa; i la situació es va anar agreujant, ja que les parets de les cases i de les barraques que hi havia al camí, i que en molts casos encara es mantenen, no varen resistir. Per aquest motiu, moltes cases i barraques van acabar plenament inundades.

Unes 15 famílies ho van perdre tot en una sola nit i van acabar al carrer. Molts fins i tot es van veure obligats a sortir a través de les finestres i pel sostre de les seves vivendes. Alguns dels veïns hi portaven vivint més de 40 anys en aquestes cases i barraques sense que els espais tinguessin condicions sanitàries i higièniques adequades.

Molts del llogaters, abans que ningú utilitzes l’anglicisme mobbing, van patir un fort assetjament immobiliari. El tema del lloguer els va portar a una inestabilitat quotidiana. Els propietaris, no actuaven davant la dificil situació dels seus llogaters, esperant per revaloritzar els espais acabats del Cinturó de Ronda i, d'altra banda, el cobriment de les vies dels carrilets. D’aquesta manera es va iniciar un pla especulatiu per treure els residents i aprofitar les plusvàlues d'uns terrenys situats a l'entrada de Barcelona. Els resultats d’aquestes polítiques especulatives encara es pateixen.

Però tornant al tema de les inundacions podriem explicar que les famílies sense allotjament foren derivades per l'alcalde a la Junta Municipal i la Comissaria de Beneficiència, on tan sols els van oferir una plaça en un alberg.
Tres anys més tard, el camí de la Cadena seguia en les mateixes condicions i sense arreglar. L’única reforma que es va fer fou el cobriment de la i només es la rasa del carrer Parcerises.