Sovint la realitat passa de puntetes subtilment pels nostres carrers, mentre que la mentida es anunciada amb gran ostentació als mitjans. Si no hem tingut la sort de topar-nos amb la primera la segona facilment niarà als nostres cervells, pertorbant la nostra visió de les coses.

Un exemple clar l’hem pogut viure recentment amb l’aparició del refugi 877 al passatge Toledo. Un fet conegut per tots els veïns del carrer va esdevenir noticia quan en començar les obres del clavegueram va apareixexr una escala, l’antic accès al refugi antiaeri. Dos dies més tard les escales eren eliminades i l’accès era omplert de formigó.

Això, que qualsevol interpretaria com una flagrant destrucció del patrimoni històric de Sants, un cop encimentat el terra i eliminades les proves, ha sigut convenientment manipulat amb una facilitat sorprenent. Amb un simple titular “Las obras del pasaje Toledo de Sants permitiràn salvar un refugio antiaéreo de la Guerra Civil” Ferran Puig, director del servei arqueològic municipal ha aconseguit una cosa realment dificil, fer d’un nyap un mèrit.

Només calen 4 afirmacions a l’altaveu adient per penjar-se alguna medalla i per mantenir la destrucció del patrimoni en el mateix silenci en el que ha restat des de 1939.

Quin serà el proper engany? Només baixar al carrer a veure la realitat amb els propis ulls i tenir paciencia.

En els darrers anys la llei de la memòria històrica ha engegat un debat profund a tots els nivells. De cop i volta, passats setanta anys del final de la Guerra Civil, tothom ha començat a parlar sobre el passat. El concepte recuperació de la memoria històrica esta en boca de qualsevol persona i no sols d’historiadors i arqueòlegs.

Això, en un país que ha patit 40 anys de repressió feixista i 30 anys de pacte de silenci, s’hauria de veure com un pas endavant. Que es busquin les fosses de la guerra o que es retornin els arxius incautats és quelcom que caldria haver fet ja fa molt de temps. Però cal ser crític, ja que a la vegada supossa un perill. Per una banda cal estar atent a que tot això que s’inicii es complerti, com a exemple el tema del retorn parcial dels arxius de Salamanca. Però també es corre el risc que enlloc de recuperar la memoria històrica el que patim sigui una reinterpretacció segons els interessos polítics actuals. Això per no parlar del fet que a dia d’avui encara ningu ha sigut jutjat pels crims de la dictadura.

Però sense entrar en grans debats hi ha un aspecte basic. Si darrera aquestes lleis i aquests bons propossits no hi ha res i tot és pura façana no anem a enlloc. Un exemple molt clar el tenim amb el tema dels refugis antiaeris. Per una banda els polítics han decidit la seva catalogació, però simultaneament molts estan desapareixent en obres, publiques i privades, sense que ni tan sols es comuniquin les troballes ni es facin estudis al respecte.

En els darrers temps el capitalisme, amb una insistència gairebé invasiva, "es declara en crisi". Una crisi que es manifestà inicialment com a financera, a mitjans del 2007, i que un any i mig després comença a colpejar amb força a la dita economia "real". L’atur augmenta, les empreses tanquen, es produeixen fallides, augmenta la morositat i els desnonaments...

Les causes generals de la crisi són intrínseques a la pròpia dinàmica d’acumulació capitalista. Així com als setanta va ser l’augment del preu del petroli el que serví de pretext per a una reestructuració productiva i social, en l’actualitat el detonador de la crisi financera han estat les hipoteques "subprime". I és que la superació de les contradiccions capitalistes fonamentals no pot fer-se des del propi capitalisme. Per tant la crisi és simplement un marc teorico-polític per desenvolupar una estratègia capitalista, un model cíclic estructural amb el qual el capital es reprodueix incessantment. Creiem que la retòrica de la crisi és la fórmula per a avesar-nos, encara més, a una total subordinació a la precarietat de les nostres vides.


Subvencionar la banca, disciplinar la societat

La resposta a la crisi, causada per la desregulació del mercat financer nord-americà, s'està presentant en forma de paquet de mesures destinades a regular els mercats financers. Els països de l'euro han decidit permetre la concessió “d’ajudes públiques" per a la recapitalització dels seus bancs, per tal que aquests recuperin la liquiditat i la fortalesa perdudes en la crisi financera internacional. I, col·lateralment, han decidit desenvolupar mesures que apunten a disciplinar la societat. Aprofitant la crisi, s’intenta aïllar i individualitzar cada persona de manera que es vegi obligada a treballar més i a menor preu.

En aquest marc, la Comissió Europea de Treball i Assumptes Socials recomana seguir endavant amb la política de la "Flexsecurity", una total flexibilització del mercat del treball (llibertat d’acomiadament i contracte a baix cost) a canvi d’alts subsidis de desocupació (que s’obtindran a traves de l’augment de les retencions sobre el salari). En aquest sentit, el 27 i 28 de març es farà a Roma una cita -prèvia al G8 de juliol entre els Ministres de Treball- per a aplicar la política de la "Flexsecurity" a tot Europa.

Les 65 hores són l’altre exemple amb el qual el sistema capitalista està intentant dirigir la crisi cap als i les treballadores, L’ampliació legal de la jornada laboral és una manera per dividir i aïllar als treballadors, doncs els sindicats perdran la capacitat de decidir la signatura dels convenis amb la patronal.

La privatització de les empreses públiques és un altre punt que juga un paper fonamental. La gestió privada dels ens públics mitjançant treballs temporals ha deixat de ser una novetat per esdevenir una constant en llocs com la sanitat, l'esport o l’assistència entre molts d'altres. I així apareixen els falsos autònoms, el mòbbing a les places fixes, o l’enfrontament entre indefinits i temporals. Substancialment, en el servei públic s’està repetint el que porta anys produint-se en el privat.

Quina és la teva crisi?

En definitiva, el que farà la crisi serà augmentar, intensificar i generalitzar els problemes socials, però també la necessitat d’enfrontar-s’hi augmentant el nivell del conflicte. La qüestió a desplegar, per tant, no és com fer front a la crisi, sinó com tractar l’esquema de la societat capitalista avançada que la genera. Només la destrucció de la mateixa ens deslliurarà de les seves misèries. No creiem que la gent, en sentir-se pressionada, respongui i comenci a organitzar-se, més aviat al contrari, creiem que s’aferrarà a posicions individuals i individualistes.

Des de la nostra perspectiva hauríem de mirar de construir pràctiques col·lectives i concretes de cooperació social, així com tàctiques i estratègies de lluita, que siguin fàcilment assumibles i extensibles i que permetin superar el sistema que produeix la crisi quotidiana.

Per tant, què significa per a vosaltres crisi? Quina és la teva crisi? Quines alternatives socials concretes volem potenciar? Quins conflictes intensifiquem? Aquests són els interrogants que ara hem d’afrontar. La lluita està oberta!

Recentment, el Museu d’Història de la Ciutat ha emès un informe negatiu sobre el manteniment del refugi antiaeri trobat a la Plaça Navas, al barri del Poble Sec. Aquest refugi va ser trobat mentre es realitzaven les obres per a la construcció d’un aparcament i ha generat una gran polèmica entre el veïnat i les administracions.

Però, deixant de banda el debat sobre si el manteniment és factible o no a causa del seu mal estat de conservació, el que es torna a constatar és que les administracions tenen un interès nul en aquests temes i que hi ha una terrible manca de voluntat política per a la conservació del patrimoni del nostre Districte. D’altra banda, és incomprensible com, tot i les advertències dels veïns sobre la presència del refugi, les obres s’iniciessin igualment, fins i tot amb declaracions per part de les autoritats negant-ne l’existència.

Com a historiador interessat en el nostre Districte, he estudiat particularment el tema dels refugis i he constatat certs aspectes que denoten aquesta manca de voluntat política. Per començar, quan vaig dirigir-me al Districte per obtenir tota la informació que tinguessin sobre els refugis a Sants, només van donar-me un informe mecanografiat de dues planes, on simplement apareixien esmentats tres refugis i una referència al refugi del carrer Toledo, per un incident d’acumulació de gasos. Paral•lelament, quan va aparèixer la noticia del Refugi de la Plaça Navas als mitjans de comunicació, ràpidament des de Convergència es van afanyar a reclamar la catalogació dels refugis existents a la ciutat.

Tots plegats van demostrar llegir molt poc ja que, pel que es veu, ni tan sols coneixen els llibres publicats al respecte, alguns d’ells fins i tot editats pel propi Districte.

No cal buscar els Refugis, perquè es troben perfectament catalogats per l’Ajuntament de Barcelona però, evidentment, no per l’actual, sinó per l’Ajuntament republicà, que tot i la situació de guerra va poder catalogar els 1.500 refugis que es van edificar a Barcelona (més de 150 a Sants). Només els calia anar a la Biblioteca del Vapor Vell i buscar el llibre Oblits de Reraguarda, els Refugis Antiaeris a Barcelona, on apareix la llista sencera de refugis que va elaborar la Junta de Defensa Passiva de Barcelona.

El que cal saber és el seu estat i recopilar tota la informació que se’n pugui obtenir, ara que encara es poden trobar restes arqueològiques i, fins i tot, testimonis orals. El nostre patrimoni està en perill per la inoperància de l’administració. Els refugis, que han estat soterrats durant tots aquest anys sota l’asfalt dels carrers i sota els silencis del franquisme, ara es troben, en molts casos, amenaçats per les empreses de construcció.

Per evitar que s’allarguin les obres amb troballes inesperades, moltes empreses callen l’aparició dels refugis, enderrocant-los o, fins i tot, omplint-los de formigó, com en el cas del refugi que va aparèixer al Carrer Bonaventura Pollés amb Burgos, que va desaparèixer davant la sorpresa dels veïns i sota el silenci dels constructors.

"Cada ciutat rep la seva forma de desert, a la qual s'oposa." 


QUÈ PASSA AL NÚMERO 25 DEL CARRER VALLESPIR?

Vallespir 25 és un edifici en règim lloguer des de fa més de 50 anys. Tots els seus inquilins són gent gran que han complert tota la vida amb les seves obligacions contractuals. El darrer mes de maig van denunciar que la propietària, a més d'inhibir-se de les seves obligacions i pressionar als veïns perquè deixessin edifici mitjançant diferents formes de coacció, els ha portat a judici perquè es declari estat de ruïna econòmica de l'habitatge, fet que comportaria la immediata rescissió dels contractes de lloguer sense cap indemnització. En les audiències prèvies, les dues parts han presentat proves molt divergents, tant que el jutge ha hagut de visitar l’immoble, i la sentència es preveu pròxima.

Sigui quina sigui la seva orientació, queda clar que Vallespir 25 és un més dels milers de casos de violència i especulació immobiliària que afecten a veïns i veïnes de la ciutat de Barcelona.

Advertència. Malgrat el titol de sainet, o de cuplé, o d’opera bufa, aquí no parlarem només d’arts escèniques considerades menors, sinó que expressarem una sèrie de consideracions sobre l’elevat art de la propagada política, això és, de la construcció discursiva de la realitat amb finalitats de control social. Art elevat, però de fàcil utilització i per tant prolífic, doncs com afirma Noam Chomsky, “és més fàcil aplicar la propaganda que les càmares de tortura”.

L’ordenança cívica ha imposibilitzat recentment l’us nocturn de l’Espanya Industrial per part dels esplais i caus de Sants. Però, de fet, no resulta ser res de nou, doncs tampoc es vol cedir l’espai a d’altres activitats, com ara la celebració de les Festes Alternatives. D’aquesta desde les administracions es dificulta la realització d’unes festes autoorganitzades que han esdevingut molt importants i populars al barri. Les supossades solucions presentades pel Districte no fan més que relegar les Alternatives a espais cada cop més marginals del barri i posar traves als diferents aspectes organitzatius..

Però sembla ser que a l’hora d’aplicar aquest civisme hi ha un doble raser, doncs si per una banda no és possible celebrar les Festes Alternatives o l’AcampaSants, d’altra banda si que es poden celebrar d’altres activitats com els concerts oficials de la festa major de Sants, muntats desde el propi Districte, o fins i tot mítings polítics en époques de campanyes electorals.

‘Si volem que l’escola sigui un element de cohesió social i compensadora de desigualtats socials cal destinar-hi recursos i comptar amb la comunitat educativa’