|
Escrit per Joan Pujades
|
|
dijous, 17 de desembre de 2009 23:22 |
"Ha començat una etapa jove i tribal on es barregen els timbres i llenguatges ètnics africans i asiàtics; també onomatopeies i rituals en exercicis propers a la polipèsia i eslògans reivindicatius. Els segueix un nou públic jove i eufòric amb banderes i estelades als concerts per a la independència dels Països Catalans".
"19 d'agost del 1986. Tot es capgira. En mig concert a Cardedeu, hi ha un incident molt fort, que afectaria greument el seu viatge musical."
Un sentiment popular a una ànima rockera santsenca.
L'Esteve va néixer a Sants el 1954, al carrer Comtes de Bell-lloc, era el segon germà dels Fortuny. Va viure els canvis de cases mentre naixien els seus germans, a la Bonanova i a Horta.
Igual com els seus germans, tenia una vida feliç, ja estava influenciat en la música catalana per la seva mare, que cantava a l'Orfeó Santsenc, i per una coral familiar que dirigia el seu tiet els dies de festa familiar.
La seva educació més important va ser als Escoltes d'Horta, on expressava els seus sentiments catalans i socials al marge del franquisme; i on va aprendre a tocar els primers acords de guitarra a les sortides i excursions.
La música el va aficionar i obsessionar moltíssim, en què els estudis per sort se li van ressentir, a part de que l'escola era totalment franquista i elitista; i no li serviria de res.
Per sort, també va poder evitar el servei militar, com la majoria dels seus germans, però per fer-se malbé la vista llegint de prop a les fosques i amb espelmetes.
|
|
Escrit per Agus
|
|
divendres, 2 d'octubre de 2009 12:26 |
 > El respecte a la memòria històrica queda de nou en paraules.
Ara fa uns mesos uns operaris d'obres destruien l'entrada al refugi 877, mentre realitzaven les obres del clavegueram al passatge Toledo. Però tot i que els encarregats de patrimoni de la ciutat van respondre rapidament afirmant a tots els diaris que aquest refugi seria convenientment estudiat i negant que hagués estat malmés, poc després es va poder veure que això era fals.
Però, tot i les afirmacions de bona voluntat de les institucions, la destrucció del patrimoni ha continuat. Fa pocs dies descobriem que una nova entrada d'aquest refugi s'havia trobat, i avui mateix hem descobert que un nou refugi, en aquest cas el número 742, situat al carrer Juan Bravo amb Olzinelles, ha estat descobert i enderrocat, com a mínim en part.
Els veïns que s'acostin a aquest encreuament podran veure com les obres han seguit, sense respectar ni comuncar la troballa. |
|
Escrit per Agus
|
|
dimecres, 30 de setembre de 2009 01:49 |
|
Durant molts anys, abans que Sants tinguès un mercat fixe, els venedors del barri es podien trobar al llarg del carrer Sant Crist, que era una de les principals vies del municipi, el camí reial. Però aquest petit mercat improvisat es va quedar petit quan, fruit de l’arribada de les fàbriques, Sants va multiplicar la seva població.
Pocs anys després de la posada en funcionament del Vapor Vell i de l’Espanya Industrial Sants va tenir el seu primer mercat. Aquest primer mercat es va situar a la plaça Osca, que tot just començava a urbanitzar-se per acollir la primera immigració de Sants.
L’any 1864 al mercat de la plaça Osca es va inaugurar un cobert metàl•lic permanent. El mercat creixia, arribant a la xifra de 543 parades als primers anys del segle XX. En aquell moment el Mercat de Sants era un dels mercats més grans de la ciutat de Barcelona, superat tan sols pels grans mercats de centre de la ciutat.
Aviat el mercat es va quedar petit i la seva activitat, que s’estenia per tots els carrers dels voltants, va començar a resultar molt molesta. Així l’any 1892 seixanta-cinc veïns van demanar a l’Ajuntament de Sants que comprés uns terrenys a l’Hort Nou, on hi havia un mas i uns safarejos. Finalment l’ajuntament santsenc va comprar adquirir els terrenys i va encarregar un projecte a l’arquitecte municipal, Jaume Gustà i Bondia, autor d’alguns dels edificis municipals de Sants, com l’Alcaldia o el Cementiri.
Però l’any 1897 Sants va ser agregat a Barcelona i els plans de l’antic ajuntament santsenc, que de fet estaven aturats, no es van realitzar mai. El consistori barceloní va encarregar un nou projecte, en aquest cas a Pere Falqués i Urpí. Tot aquest canvi de projectes i els tramits administratius posteriors van fer endarrerir l’inici de les obres.
Durant un llarg periode de temps els veins del barri van seguir patint els inconvenients del mercat de la Plaça Osca, fins que finalment l’any 1913 l’alcalde de Barcelona va inaugurar el nou mercat.
Els santsencs que van assistir a la inauguració van descobrir un edifici d’inspiració modernista, rectangular, d’estructura metàl•lica i tancament d’obra vista, amb la teulada i façana de ceràmica i maó. A les portes del mercat també es van incorporar uns grans escuts de la ciutat que recordaven a tothom que ja no eren un poble independent, sinó un barri més de Barcelona.
Avui, noranta-sis anys després de la inauguració el Mercat haurà d’afrontar noves etapes de provisionalitat amb la incertessa de saber com serà quan es tornin a obrir les seves portes. De moment, potser el millor sigui fer una darrera volta pel seu interior i recordar-lo tal i com és ara.
|
|
Escrit per Agus
|
|
divendres, 17 de juliol de 2009 02:32 |
|
La carta que els segrestats van redactar va ser enviada a Joan Achon i a Jacint Nubiola, un cosí santsenc de Joan Cros, amb una missiva dels segrestadors on indicaven com fer el pagament. La persona portadora dels vuit mil duros que exigien havia de conduir un ruc en direcció a Granollers per una ruta marcada. Per tal d’identificar-lo, demanaven que anés cobert amb una gorra morada. La contrasenya seria mitja carta del cinc d’oros retallada irregularment.
Un home anomenat Josep Casamitjana va seguir les instruccions però no portava els diners i, en trobar-lo, els segrestadors el van amenaçar. L’endemà l’home va repetir la ruta fins a Sant Andreu, va ser identificat pels segrestadors i va entregar-los el rescat.
El 19 d’abril, després de rebre els diners, els segrestadors van treure els captius del pou i van comprovar que no tinguessin anotacions sobre el traçat o l’amagatall. Van començar a caminar però, a mig camí, el capità va cridar en Cros per fer-li escriure una nova carta. Els bandits volien més diners.
Després de redactar la carta, Joan Cros i Francesc Solà van ser tancats en una cova. Van romandre-hi amagats durant tres dies, durant els quals van intentar convèncer els vigilants perquè els alliberessin. Això, però, no va passar fins al dia 23, quan un missatger va anunciar que se’ls podia deixar en llibertat.
Van ser abandonats al vespre, després d’haver estat caminant amb els ulls embenats. Avançaven totalment perduts fins que en una masia els van indicar que eren a Badalona i des d’allà van caminar fins a Sants.
Aviat van començar les detencions. El dia 24 van atrapar Anton Gatuellas, el Llarg, que va confessar la seva participació incitat per Batlle i Baixeres. Les següents van ser la dona de Batlle i l’amant de Baixeres, a qui van confiscar monedes, passaports en blanc i papers amb contrasenyes.
Indagant entre els seus coneguts, van arribar a una casa a Arenys, on, en un tiroteig, van ferir i detenir Batlle, cap de la colla, i van matar Baixeres. Amb les diverses confessions, les detencions es van multiplicar fins a vint-i-quatre. La cova va ser localitzada a l’interior d’una casa de Badalona.
A causa de l’estat de guerra que vivia Catalunya, les penes per als inculpats van ser molt dures. Onze d’ells van ser executats a garrot. Quatre de les execucions van tenir lloc a Sants, enmig d’una gran gentada, a la cantonada del carrer Riera d’Escuder, davant el Café Baldirí, on va començar aquesta història.
|
|
Escrit per Agus
|
|
dimarts, 7 de juliol de 2009 16:49 |
|
L’onze d’abril de 1848 moltes de les campanes del pla de Barcelona tocaven a sometent. Francesc Caparrà, Francesc Solà, Bernat Capdevila i Joan Cros, algunes de les persones amb més poder al municipi de Sants havien estat segrestades per un grup de desconeguts. Aviat varen sortir diversos grups de mossos d’esquadra i de guàrdies civils, dirigits pel comissari Josep Nicasi Milà i s’iniciaren els escorcolls a diverses cases de Sants i Gràcia, en un primer moment sense cap resultat.
El cas va estar de seguida en boca de tothom i als diaris van començar a apareixer testimonis de gent que assegurava que coneixia als segrestadors. Fou així com es van trobar les primeres pistes. Un dels clients del cafè on s’havia produit el segrest va comentar que creia haver vist a un dels segrestadors a un domicili al carrer de’n Guàrdia de Barcelona. Aquest carrer, segons recull Joan Amades, ja era conegut com el “carrer de les conspiracions” i segons sembla era on es reunia la plana major del moviment carlista durant la guerra dels Matiners.
Aviat es va registrar una casa al número 65 de Sants, llogada a nom de Benet Roure, on es van trobar cartutxus i documentació. Les peces començaven a encaixar. Es va detenir la dona del tal Benet Roure però aquesta ho negà tot. Fou un nen petit de 7 anys, fill d’un dels segrestadors, l’Esteve Surroca, el que va explicar a les autoritats les primeres pistes importants. Benet Roure fou detingut i es va descobrir el veritable nom de Esteve Surroca, Jaume Batlle.
Els captius foren trets de la mina on els havien amagat i recorrent part del camí descalços i amb els ulls embenats foren portats a una masia de Badalona. Els baixaren a un pou i els ficaren a una cova semblant a un forn on hi van estar uns quants dies. Alla, per fi, els segrestadors van indicar la quantitat que volien pel rescat, set mil unces en total, dues mil a Francesc Solà, a Bernat Capdevila i a Joan Cros i mil a Francesc Caparrà. Però segons recull en Cros a les seves posteriors memories els segrestats es rigueren d’aquelles pretensions i varen oferir cent unces en Cros, cinquanta en Solà, vint-i-cinc en Capdevila i vint en Caparrà. Allò pel que es veu va enutjar molt al capitost dels bandits, que no va tornar a negociar. Els segrestats van oferir llavors cinc-centes unces, que els segrestadors van acabar acceptant a contracor. Els varen entregar plecs de paper i estris per escriure i els varen demanar que fessin les notes per als familiars, demanant els calers i amb les instruccions per fer el pagament.
|
|
Escrit per Agus
|
|
divendres, 26 de juny de 2009 00:11 |
|
L’any 1848 al poble de Sants es va produir un fet sobre el qual es parlaria molt, el conegut com el segrest del lladres del pou. Mentre Sants creixia amb les noves industries, passant dels 4026 habitants que tenia el 1846 als 6364 que tindria el 1851, a Catalunya es lliurava la Segona Guerra Carlina, també coneguda com la Guerra dels Matiners. Algunes partides carlines recorrien Catalunya i els segrestos i d’altres actes violents eren força habituals.
El vespre del 10 d’abril del 1848, es reunien al cafè de Can Baldiri, al número 8 del Camí Ral a Sants, algunes de les persones més adinerades del poble per petar la xerradar i fer jugar a la botifarra. De cop i volta, sorprenent a tothom, van entrar al local uns set homes armats i, segons algunes fonts, disfressats de mossos d’esquadra. Els desconeguts van parlar amb l’amo del local, Baldiri Gené i van cridar a Francesc Caparrà (que era revenedor de gra i alcalde del poble), Francesc Solà, Bernat Capdevila (industrial), Joan Cros (industrial dedicat a l’industria química), explicant que el governador havia manat que els anessin a buscar.
En sortir al carrer els detinguts es van trobar amb un escamot d’homes armats i amb d’altres repartits pel carrer fent de sentinelles. Tots es van agrupar i marxaren pels carrers. De camí es varen trobar amb Domènec Rossell, el dependent d’una fàbrica. Aquest, en veure la situació va decidir intervenir en favor dels presos i per aquest motiu els homes armats van decidir detenir-lo també.
Tota la comitiva va seguir, vorejant l’Espanya Industrial, que encara no havia estat inaugurada oficialment, i seguiren per torrents i senders desconeguts fins al terme de Sant Gervasi de Cassoles. Pel camí, segons va narrar posteriorment el propi Cros van trobar diversos sentinelles conxorxats amb els segrestadors. Van travessar Vallcarca, la Mare de Déu del Coll i Horta fins creuar el Besòs per Santa Coloma. En aquell moment, enmig d’un tram costerut, un dels segrestats, en Bernat Capdevila, no pogué seguir caminant i va caure. La resta foren obligats a seguir caminant i tots van temer que l’haguessin mort. Seguiren caminant fins a la mina de Can Tàpies, on un paisà els va obrir la porta, i després de caminar un quart d’hora varen retrobar a en Bernat Capdevila. La comitiva es va aturar en aquell punt i varen restar vint-i-vuit hores a la foscor de la mina sense menjar més que algunes presses de xocolata. Als pobles es tocava a sometent i començava la recerca.
|
|
|
